L’entrada d’avui va dirigida més cap a la visió general que actualment es té de
l’art contemporani i que, en la seva majoria, el figurativisme ha desaparegut
per complert esdevenint un art abstracte molt radical.
L’art abstracte és un art molt
personal, molt més que l’art que s’havia fet fins ara, i les conclusions que
podem treure del missatge que porta cada una de les obres s’ha de basar en la
vida i el pensament de l’artista. En un art en que les emocions, sentiments,
idees i missatges queden resumits amb “quatre ratlles” i que no s’expressen amb
formes clares o figures, costa de veure el que realment volen transmetre, per
això a vegades sentim dir que l’art contemporani no és art, però això sempre
s’ha dit quan hi ha hagut grans canvis, en el renaixement per exemple no es
considerava que l’art de l’època medieval fos art.
El que s’acostuma a fer al
observar una obra abstracte és mirar-se-la per tots els cantons i des de totes
les perspectives possibles per tal d’aconseguir descobrir què és el que amaga
en el seu interior, al fer això es perd l’experiència de viure l’obra d’art a
flor de pell, de deixar que els sentiments de l’autor posats en l’obra
t’arribin i et causin alguna sensació. Cal dir que en algunes obres és molt
necessària la biografia de l’autor per comprendre-la.
Jackson Pollock és un dels grans
representants de l’expressionisme abstracte, un tipus d’art que si no el
col·loques en un context social i biogràfic concret no s’entendrà. Pollock crea
amb el seu dripping una
sensació de caos que colpeix a l’espectador i que fins i tot el pot arribar a
marejar. En les seves obres, l’autor fa una catarsi de tots els seus
sentiments, els deixa caure com una cascada sobre el llenç, deixa que sigui els
seu subconscient el que pinti el quadre, i això és el que es pot veure avui en
dia en qualsevol dels seus quadres d’aquest període.
 |
| Jackson Pollock pintant al seu estudi |
Tot són opinions, i em pot agradar més o menys, però per a mi l'art d'artistes com Pollock és una de les formes artístiques més sinceres i honestes que existeixen.
ResponEliminaI això ho dic perquè el fet de crear sense cap lligam i sense cap regla externa sempre dóna com a resultat obres més profundes i "creïbles".
La música n'és el millor exemple, però la pintura també ho mostra perfectament. Només cal veure el fotimer de pintures impersonals, fredes i bàsicament avorrides d'artistes de totes les èpoques. Bàsicament perquè molts seguien les mateixes directrius, i les obres que han destacat han estat sempre les d'artistes que a la seva època van ser trencadors. Miquel Àngel, per exemple, tot i que als nostres ulls més clàssic no pugui ser.
En fi, bona entrada! :)
Jo crec que, és molt més important i alhora té més dificultat, intentar provocar emocions al públic, que mostra una representació fidel. No sempre s'ha de veure el rerefons i entendre un obra per a que aquesta ens agradi. Alguns cops sense conèixer el significat d'un obra la podem apreciar igualment, perquè ens agrada el conjunt de sentiments i emocions que aquesta ens produeix quan la mirem. En una cosa estem d'acord iamthearm; tan Pollock com Miquel Àngel (en els seus diferents estils) són dos mestres en el camp artístic, incomparables e inigualables.
ResponElimina