M’agradaria començar d’aquesta
manera l’entrada d’avui, perquè penso que resumeix molt bé tot el que tractarem
a continuació.
L’invent de la fotografia és la
clau que necessitem per poder entendre el trencament que hi ha entre la relació
d’art i figuració, art i mimesi en un moment concret de la història, ja que
fins llavors aquests conceptes sempre havien anat de la mà.
Però potser primer ens cal fer
un petit repàs al naixement de la fotografia.
Definim la fotografia com tot
procediment que permet d'obtenir, per mitjà de la llum (o d'altres radiacions
electromagnètiques) i de substàncies químiques, imatges permanents d'un
objecte, sobre superfícies convenientment preparades.
L’ invenció de la tècnica
fotogràfica és el resultat de la combinació de diversos descobriments tècnic.
Alguns dels seus precursors es remunten a l’antiga Grècia, Aristòtil i
Euclides van descriure una càmera fosca durant el s.V i
IV a.C, la qual fou perfeccionada més endavant per Leonardo Da Vinci, i així en
nombrosos casos fins arribar a Niépce, que l’any 1826 va fer el que es considera
la primera fotografia, o heliografia, aconseguint així la primera imatge
permanent.
La fotografia neix en un moment
de trànsit de la societat preindustrial a la industrial, afavorida per les
innovacions tècniques de l’època.
També és el moment del sorgiment
de la filosofia positivista i la burgesia es converteix en la classe social
dominant, que utilitza el retrat com a instrument d’autorepresentació,
afirmació i consolidació del seu ascens social.
Una vegada fet aquest incís ens
preguntem, quin sentit té intentar plasmar allò que el nostre ull capta, copiar
la natura mitjançant les arts plàstiques , si la fotografia, amb un instant ho
aconsegueix? D’aquesta manera la fotografia canvià la història de l’art, l’obra
d’art i la seva funció. I és que al llarg del segle XX, les arts figuratives
experimentaren una profunda transformació, fins arribar a l’abstracció, i
perdent totalment, el caràcter de representació de realitats externes i
concretes.
A més de la invenció de la
fotografia, aquestes transformacions foren impulsades per les concepcions
intel·lectuals i socials d’un moment històric concret, d’uns canvis filosòfics(
com ja hem apuntat anteriorment), canvis científics(descobriment del microscopi
que aportava una nova visió molt més abstracta de tot el que ens envolta) i
sense cap dubte també polítics.
L’art perd tot el valor de la
mimesi i la bellesa, entesa com allò harmònic, que produeix sensació de
benestar a l’espectador.
I es que aquesta societat de la
que em parlat exigeix de l’art una manera diferent d’afrontar la realitat,
perquè la portada a terme fins aleshores ja no té sentit en aquest context del
s.XX.
L’espai i la matèria, la llum,
el color per sobre del dibuix, la idea d’un art efímer, la geometrització, les
superposicions i les transparències passaren a formar alguns dels elements a
destacar de l’obra d’art.
Estic d'acord amb el teu punt de vista. Realment per quin motiu hem de voler plasma la realitat tal i com és, si la fotografia es tan fidel al món que ens envolta. És molt més interessant intentar entendre la concepció de la realitat que té una altra persona. És l'art abstracte el que ens permet poder fer això i d'aquí la seva bellesa però també la seva incomprensió per part d'algunes persones, ja que, no tots podem veure la bellesa des d'un altre punt de vista. L’entrada no podria ser més encertada.
ResponEliminaImportant reflexionar sobre les causes del trencament que visqué l'art amb conceptes tan arrelats com els de bellesa, equilibri, mimesi...
ResponElimina