L'art contemporani com a art abstracte

L’entrada d’avui va dirigida més cap a la visió general que actualment es té de l’art contemporani i que, en la seva majoria, el figurativisme ha desaparegut per complert esdevenint un art abstracte molt radical.

L’art abstracte és un art molt personal, molt més que l’art que s’havia fet fins ara, i les conclusions que podem treure del missatge que porta cada una de les obres s’ha de basar en la vida i el pensament de l’artista. En un art en que les emocions, sentiments, idees i missatges queden resumits amb “quatre ratlles” i que no s’expressen amb formes clares o figures, costa de veure el que realment volen transmetre, per això a vegades sentim dir que l’art contemporani no és art, però això sempre s’ha dit quan hi ha hagut grans canvis, en el renaixement per exemple no es considerava que l’art de l’època medieval fos art.

El que s’acostuma a fer al observar una obra abstracte és mirar-se-la per tots els cantons i des de totes les perspectives possibles per tal d’aconseguir descobrir què és el que amaga en el seu interior, al fer això es perd l’experiència de viure l’obra d’art a flor de pell, de deixar que els sentiments de l’autor posats en l’obra t’arribin i et causin alguna sensació. Cal dir que en algunes obres és molt necessària la biografia de l’autor per comprendre-la. 

Jackson Pollock és un dels grans representants de l’expressionisme abstracte, un tipus d’art que si no el col·loques en un context social i biogràfic concret no s’entendrà. Pollock crea amb el seu dripping una sensació de caos que colpeix a l’espectador i que fins i tot el pot arribar a marejar. En les seves obres, l’autor fa una catarsi de tots els seus sentiments, els deixa caure com una cascada sobre el llenç, deixa que sigui els seu subconscient el que pinti el quadre, i això és el que es pot veure avui en dia en qualsevol dels seus quadres d’aquest període. 

Jackson Pollock pintant al seu estudi

Societat en l'aparició de les arts abstractes

La tradició antiga europea atribuïa al art el paper de mostrar la realitat i d’ expressar els ideals religiosos, polítics i morals col·lectius. Però des de la primera dècada del segle XX, amb la segona guerra mundial, aquets ideals van patir un fort canvi que es va veure clarament reflectit en l’art. Va ser així com es van produir les manifestacions que es coneixen com “l’art de les noves avantguardes”, que va destruir de totes les maneres possibles les imatges convencionals.

El fet més important que va marcar el canvi en la societat va ser, la guerra. Els artistes d’aquest període, tenien la necessitat de mostra  d’una manera innovadora i impactant la guerra, ja que, la màxima prioritat era transmetre el dolor, la desolació i la destrucció que produïen els conflictes armats a l’Europa de la primera meitat del segle XX. Trobem un exemple clar en el “Guernica” de Pablo Picasso o en el “Crit” de Edvard Munch. En l’àmbit de la fotografia “El miliciano muerto” de Robert Capa, va esdevenir per a molts el referent, per excel·lència, de la representació bèl·lica.

En l’àmbit ideològic, la religió havia anat perdent importància, respecte als diferents corrents filosòfics apareguts en  segles anteriors. L’expressionisme, l’impressionisme i el romanticisme van representar una alliberació de les cadenes imposades per la rígida moral cristiana, que havia controlat les representacions artístiques, tan pictòriques com arquitectòniques, durant molts segles. Aquest fet, que pot sembla feble i de poca importància, va suposar per una gran alliberació temàtica per als artistes, augmentant així la seva capacitat de decisió i expressió durant la creació d’obres d’art.      

Els efectes de la guerra i la crisis de la postguerra, van produir un canvi profund en la societat, va disminuir la moralitat per donar pas a un augment de la capacitat de supervivència. Temes artístics que abans eren qualificats com grotescs o ofensius ara eren utilitzats i deformats per provocar al públic i produir les més diverses reaccions. Un cas evident d’aquest intent és “La violación” de René Margritte.

La violació. René Magritte, 1934

És evident, que la crisis de l’art figuratiu i l’aparició de les arts abstractes, es va produir per un moviment de canvi, dins de la societat europea als inicis del segle XX. Són aquets canvis interiors els que produeixen les diferencies en les concepcions del món. No és el món el que va canvia, si no la visió que la societat tenia d’aquest i amb això la representació artística del mateix.

"La fotografia ha alliberat a la pintura de l'obligació de l'objectivitat" E.S.

M’agradaria començar d’aquesta manera l’entrada d’avui, perquè penso que resumeix molt bé tot el que tractarem a continuació.

L’invent de la fotografia és la clau que necessitem per poder entendre el trencament que hi ha entre la relació d’art i figuració, art i mimesi en un moment concret de la història, ja que fins llavors aquests conceptes sempre havien anat de la mà.

Però potser primer ens cal fer un petit repàs al naixement de la fotografia.

Definim la fotografia com tot procediment que permet d'obtenir, per mitjà de la llum (o d'altres radiacions electromagnètiques) i de substàncies químiques, imatges permanents d'un objecte, sobre superfícies convenientment preparades.

L’ invenció de la tècnica fotogràfica és el resultat de la combinació de diversos descobriments tècnic. Alguns dels seus precursors es remunten a l’antiga Grècia, Aristòtil i Euclides  van descriure una càmera fosca durant el  s.V i IV a.C, la qual fou perfeccionada més endavant per Leonardo Da Vinci, i així en nombrosos casos fins arribar a Niépce, que l’any 1826 va fer el que es considera la primera fotografia, o heliografia, aconseguint així la primera imatge permanent.

La fotografia neix en un moment de trànsit de la societat preindustrial a la industrial, afavorida per les innovacions tècniques de l’època.

També és el moment del sorgiment de la filosofia positivista i la burgesia es converteix en la classe social dominant, que utilitza el retrat com a instrument d’autorepresentació, afirmació i consolidació del seu ascens social.

Una vegada fet aquest incís ens preguntem, quin sentit té intentar plasmar allò que el nostre ull capta, copiar la natura mitjançant les arts plàstiques , si la fotografia, amb un instant ho aconsegueix? D’aquesta manera la fotografia canvià la història de l’art, l’obra d’art i la seva funció. I és que al llarg del segle XX, les arts figuratives experimentaren una profunda transformació, fins arribar a l’abstracció, i perdent totalment, el caràcter de representació de realitats externes i concretes.

A més de la invenció de la fotografia, aquestes transformacions foren impulsades per les concepcions intel·lectuals i socials d’un moment històric concret, d’uns canvis filosòfics( com ja hem apuntat anteriorment), canvis científics(descobriment del microscopi que aportava una nova visió molt més abstracta de tot el que ens envolta) i sense cap dubte també polítics.

L’art perd tot el valor de la mimesi i la bellesa, entesa com allò harmònic, que produeix sensació de benestar a l’espectador.

I es que aquesta societat de la que em parlat exigeix de l’art una manera diferent d’afrontar la realitat, perquè la portada a terme fins aleshores ja no té sentit en aquest context del s.XX.

L’espai i la matèria, la llum, el color per sobre del dibuix, la idea d’un art efímer, la geometrització, les superposicions i les transparències passaren a formar alguns dels elements a destacar de l’obra d’art.

La crisi de l'art figuratiu: un pas cap a l'abstracció

Què és l'art figuratiu? De quina forma el concep l'ésser humà? Rere aquest terme s'amaga un ampli ventall d'opinions, sentiments i impressions. Per analitzar tot això, he entrevistat una estudiant de Belles Arts gràcies a la qual he pogut perfilar una mica el concepte d'art figuratiu i introduir el desenvolupament de la seva crisi.

Al llarg de la seva història, l'art figuratiu ha estat rebut amb una gran diversitat d'opinions i punts de vista. Els autors figuratius han hagut de fer front a un gran nombre de crítiques. Això ha estat senzillament perquè no se'ls entenia, o perquè no se'ls volia entendre. Tot i així, això no els feia llençar la tovallola, més aviat al contrari. Tenien coses a explicar, tant els feia si eren compresos o no, la seva única finalitat era causar emocions que no tenien perquè ser positives. El figurativisme va arrelar amb més força als països de l'est. Un clar exemple d'això el veiem en personalitats notables com ara Benois, Sómov o Bakst. 

Tota obra d'art té una història sense la qual no s'hagués pogut arribar al resultat final. El que interessava als autors d'aquest corrent era plasmar idees. Amb l'escultura, això ho veiem amb més claredat. L'alemany Ulrich Rückriem extreia pedra de les canteres amb el mètode tradicional i la reconstruïa per a tornar-la a la seva forma original, no volia que la pedra deixés de ser pedra. Un altre exemple el tenim en l'escultor indi Anish Kapoor, que a l'hora de realitzar les seves obres, jugava amb els pigments de la seva terra. 

White Sand, Red Millet, Many Flowers, d'Anish Kapoor (1982)

La crisi de l'art figuratiu suposà, més que una crisi, un pas endavant cap al món de l'abstracció. Aquesta crisi vingué donada per una estereotipació sorgida durant les avantguardes. Va arribar un moment en què ja no interessava l'expressió de les idees, sinó que el que atreia a l'espectador era allò simplificat, inacabat, per això podem parlar d'un pas social cap a l'art abstracte. La crisi de l'art figuratiu donà pas a autors com Malevich, creador del corrent suprematista, que consistia en la representació de formes geomètriques bàsiques.

De la mà de l'art abstracte també ens arriben les pintures expressionistes de Barnett Newman o el minimalisme de Frank Stella, així com altres nombrosos autors de renom pertanyents a aquest corrent.

L'adéu a Tàpies

Considero oportú iniciar el blog amb una notícia que fins fa uns dies era portada a la majoria d'apartats de Cultura de qualsevol diari i pàgines relacionades amb l'art.

El mes passat va morir un artista català que segurament tots coneixem. Tots recordem les creus de Tàpies, les "A", els vermells, negres, els collages... Però, realment, entenem l'art de Tàpies?

Crec que per comprendre una obra que abandona totalment el figurativisme ens hem d'informar bé sobre l'autor, sobre el seu curriculum artístic, sobre les influències que han pesat sobre ell, entre un llarg etc.

Abans de començar a aprofundir sobre les causes de la pèrdua del figurativisme, és important tenir en compte a què han desembocat, i Tàpies és un exemple contemporàni, clar i a l'abast de tothom

Cal aclarir, però, que tot i que l'obra de Tàpies possiblement no sigui tan entenedora com un retrat de Goya de la família reial, no per això és menys art; sense despreciar cap dels dos, per suposat. Aquest concepte quesegurament tothom té clar, sembla que alguns mitjans comunicatius no han comprès, ja que arran de la mort de l'artista, han aprofitat per despreciar l'obra d'un català que s'ha fet imprescindible en museus tan importants com el MOMA. Potser el problema és aquest, que l'obra és resultat d'un català.

Tot i així, cal tenir crítica pròpia i contrarrestar informació en diferents fonts per tal d'atançar-nos tant com sigui possible a l'objectivitat; fita realment complicada en el món de l'art.

A continuació, deixo uns links per tal de facilitar-vos algunes dades de Tàpies i les diferents formes d'anunciar la mort de l'artista en diferents mitjans de comunicació. 

Antòni Tàpies junt a dues obres seves.

Fundació Tàpies


 Notícia La Vanguardia

 Notícia The New York Times

Notícia Intereconomia per APM?

Presentació del Blog

Som 9 estudiants del Grau d'Història i d'Història de l'Art. Centrarem aquest blog en analitzar la crisi que pateix l'art figuratiu, el seu context i els motius pels quals va ocórrer. Per facilitar la comprensió d'aquest anàlisi utilitzarem suports visuals.


Esperem que us agradi!